Aclariments i afegitons a "Sobre què fer i sobre com fer-ho"

Hola Salvador,

Com sempre, les teves preguntes ben esmolades. Gràcies per dedicar una part del teu temps i ajudar-me, amb les teves preguntes, a repensar allò que he escrit precipitadament fa tant poques hores.

Anem per parts:

Pregunta 1. Tens versió castellana? La puc enviar a Rebelión? Si no la ens, puc traduïr el teu text?

Resposta 1.- No, no tinc versió castellana. Quan faig un ex-abrupte sols puc fer-ho en la llengua del meu discurs interior: el català. Inicialment no pensava donar-li més circulació que entre els amics. No crec que tingui major interès que contribuir a un debat entre un grup reduït d'amics. Tampoc tinc inconvenient en que l'enviïs a Rebelión, però no sé si l'escrit pot ser comprés per cap lector que no tingui les claus d'aquest debat.

Pregunta 2. Per qué parles només de proletariat metropolità?

Resposta 2 . Parlo de proletariat metropolità per que la majoria de la població del nostre país, tant si penses en Catalunya com en Espanya, viu en metròpolis. Desgraciadament els camperols, sustentadors de cultures autònomes del capitalisme, i per tant de cultures que potencialment podien girar-se contra el capitalisme, avui és una minoria insignificant si ens atenem a l'estadística. Els camperols dels que parlava en Joaquin en la seva entrevista a "Galiza livre", ja no existeixen, per desgràcia.

Pregunta 3. No s'hauria d'aclarir aquest punt: "parteixo de l’idea que els subjectes polítics procedents de la cultura política de l’esquerra del segle vint són precedents nostres i sovint ( encara que no sempre) referents culturals i morals? En quins precedents estás pensant? En tot els moviments que han aixecat la bandera del socialisme, de la classe obrera?

Resposta 3. Si, efectivament, penso en tots els moviments que han aixecat la bandera del socialisme i de la classe obrera. Tots ells, són referents morals i culturals. Amb els seus encerts i els seus errors. Em posa molt nerviós veure que alguns ésser purs e immaculats ( anarquistes, trotsquistes, independentistes...) estiguin convençuts que ara que els partits comunistes s'han convertit en quantitat negligible ha vingut el seu moment. Es presenten com a alternativa, tot creient que sols es trata d'aportar una solució a una crisi de direcció com deia Trotsqui en el programa de transició. No el problema que tenim pel davant no es de crisi de direcció ( encara que aquesta sigui real i definitiva). El problema que tenim al davant és molt més gros i difícil: és un problema de subjecte social. Ni el trotsquisme, ni l'anarquisme, ni l'independentisme resoldran aquest problema si no es plantegen aquest problema amb tota la seva radicalitat. I no crec que se l'estiguin plantejant, per desgràcia.

Pregunta 4. No caldria indicar més què entenem per procediment democràtic? Assembla, reunions, discussions, votacions?

Resposta 4. Bé, l'assumpte és llarg, llarguíssim. Només refrescar unes idees. En la concepció de la democràcia com a quelcom substancial ( és a dir com a poder del poble o com a sistema on el sobirà és el poble) la qüestió del procediment es transforma en substància. No m'estic referint al procedimentalisme provinent de Montesquieu i de Sièyes, tant defensat per Bobbio per a atacar els fonaments de la cultura política del PCI. Em refereixo a tots els procediments que deuen prevenir i curar el gran mal de l'esquerra del segle XX: el substituisme. La minoria elitista i avant-guardista que sustitueix el proletariat, i que, en el cas improbable de triomfar converteix la democràcia popular en una dictadura aristocràtica, o monàrquica com a Corea.

Quins son aquesta procediments? Molt senzill: aquells indicats pels jacobins i per Lenin. Centralitat de l'assemblea legislativa, aquesta designa comissaris temporals per a l'execució, comissaris que obeeixen a la Convenció sobirana. Es a dir no divisió de poders: poc govern, pocs comitès, molta assemblea legislativa com a òrgan de la sobirania del poble. Pel demés, assemblees primàries que formulin mandats imperatius als diputats, sous baixos per a els representants, similars als d'un obrer qualificat, rendiment de comptes permanent, mandats curts, rotativitat dels càrrecs sense restriccions. És a dir el poder sobirà necessita delegar però manté una "defiance" permanent respecte dels seus representants. Tot i això s'ha d'aixecar sobre un principi essencial, sense la qual no es pot fer rés: tot ésser humà està dotat de raó. Ningú no el pot substituir en l'acte de pensar allò que l'interessa. E via dicendo... Només cal llegir en Mably, en Rousseau, Robespierre, en Saint-Just, en Marx, i en Lenin. Els texts ja els saps, oi? Per si de cas, el llibre d'en Joaquin en fa de tots ells excel·lents resums i comentaris. En aquest cas, llegir els clàssics és una tasca absolutament pràctica, directament política.

Si partim de que l'ésser humà és un ésser dotat de raó i/o sentit comú, haurem de respectar el procés a través del qual l'experiència s'elabora col·lectivament. Això sols es pot fer democràticament. Hi ha un article d'en Joaquin molt important. L'article té uns quants anys i molt poca gent se l'ha llegit seriosament. Sols li he sentit comentaris d'aquest article, comentaris coneixedors i encertats, de gran sentit comú a en Fidel Lora. Es tracta d'un article que es titula quelcom com "El papel de la democracia en la constitutición del proletariado como clase". És molt Thompson i Rosenberg. Posteriorment la lectura de Jacques Rancière m'ha convençut encara més de la importància d'aquest treball pioner en el nostre país, d'en Joaquín.

Pregunta 5. Si és el cas, com dius en el punt 3er, dels diferents tempus dels grups rebeldes, com es tracte el tema de la impaciència de la joventut?

Resposta 5. Nosaltres no podem combatre la impaciència de la joventut. El deu encarregat de curar aquesta dolència em sembla que era Cronos. No conec cap cura per a la impaciència dels vells hiperactius. Si el temps de vida del que disposaven no els ha curat, ja res no ho farà. Només ens queda mirar-los des de una simpàtica i sabia distància. No sigui que ara que estem curats, ens tornin a inocul·lar el virus.

Preguntes 6 i 7. "Potser cal transigir en alguns aspectes i utilitzar les eleccions". Quin aspectes? Quines eleccions? No tenim el problema llavors de que, de nou, aquests problemes de partits i representacions passin a primer plà? "En la fase actual sols veig possible fer un control eficaç del representants en el nivell municipal". Control eficaç? Com, a un muncipi com Barcelona, València o Madrid?

Resposta a 6 i 7. Sí efectivament, la màquina electoral actual és una fàbrica de cooptació i d'hegemonia. En la actual fase incipient de constitució del subjecte social, totes les propostes d'esquerres que es presenten no deixen de ser dreceres que ens menen a un cul de sal o a un carreró sense sortida. En la fase actual només crec possible la presentació d'assemblees democràtiques i locals d'esquerres en localitats petites i mitjanes. Amb la idea de donar expressió política a moviments o organitzacions pre-existents, capaços de mandatar i controlar els seus representants. Intentar crear el moviment democràtic des de la representació en l'estat liberal, és començar la casa per la teulada, encara que el programa o la honestitat dels militants que figuren en les llistes, estiguin per sobre de tota sospita.

La teva setena pregunta encerta plenament. No visc a Barcelona, Madrid o València, però des del respecte a la gent que intervé en aquests àmbits territorials, no crec que, avui, hi hagi condicions per a evitar la cooptació i la manca de control dels representants en àmbits tan grans.

Reb una abraçada càlida,

Joan