L'estat de cop

DAVID FERNÁNDEZ

Ahir

Ahir, a les 10.30, tècnicament i aparentment, la Núria Pòrtulas es va
asseure a la banqueta dels acusats del cau d'excepció de l'Audiència
Nacional espanyola. No solament ella. Vora seu, de manera
imperceptible
però ben real, hi compareixien també, ben incòmodament, tot el
Departament
d'Interior, la Divisió d'Informació dels Mossos d'Esquadra i Joan
Saura
mateix. Perquè, ensems i alhora, s'hi jutjava una determinada moda,
nefasta i perversa, d'entendre l'antiterrorisme i d'equiparar
dissidència
amb delinqüència.

Quan, entre escomeses policíaques i sis detencions, la Núria va
asseure's
per afrontar una petició fiscal de cinc anys per 'col·laboració' amb
una
banda armada inexistent, Saura també posava un peu al tribunal
especial.
Perquè era el moment, finalment i dos anys i mig després, de poder
desmuntar la fantasia policíaca que ha construït el cas i la cobertura
política, farcideta de mitges veritats i de mentides senceres, dels
qui
l'han emparada. Començava a esfondrar-se la causa sumaríssima que va
sacsejar les comarques de la circumscripció de Girona el febrer de
2007 i,
tal vegada, tot ha començat a caure 'com un terrós de sucre que se
t'escapa entre els mans', com va reconèixer Joan Delort mateix fa ben
poc
en relació amb el pretès gihadisme del Raval.

D'entrada, ja era així abans de començar, perquè el ministeri fiscal
mateix demanava la pena mínima prevista pel codi penal i reconeixia la
manca de tota prova més enllà de cartells i adhesius. De sortida, ja
veurem què passa: com ens en sortim amb la Núria, com se'n surten en
Saura
i companyia i el seu tel de silenci espès. Però resta clar que els
invisibles que maneguen els fils i s'engresquen amb la barroera guerra
preventiva van decidir de dur la Núria al TOP que és encara
l'Audiència
Nacional espanyola, perquè és l'únic indret paradisíac del vell somni
parapolicíac on es pot condemnar sense proves.

I tanmateix, abans del matx judicial, ja s'acumulaven els cúmuls de
despropòsits acumulats als reports redactats des d'algun despatx dels
mossos. Quatre eixos construint una acusació espúria que batega entre
Kafka i l'absurd de Ionescu. Primera suposada prova: l'acusada 'és
d'ideologia anarquista'; descoberta nul·la, que la Núria mai no se
n'ha
amagat i ja ho sabíem abans de començar. Segona: que a més
d'identificar-se amb les idees llibertàries al país de Ferrer i
Guàrdia,
del Noi del Sucre i de Puig Antich, exerceix conseqüentment. És a dir,
que
els mossos han demostrat al detall totes les protestes públiques en
què ha
participat, en un atestat que capgira de bell nou els rols d'acusadors
i
acusats: perquè l'única cosa que demostren és fins a quins extrems ha
arribat el control social a casa nostra, que la Núria portava el
megàfon
en una manifestació (oooh!) i que són ben incapaços d'acreditar una
sola
il·licitud penal. Ahir ho van tornar a demostrar, defugint
deliberadame!
nt que
els delictes de base ideològica, propis del dret penal d'enemic
hitlerià
que jutja allò que ets i no pas allò que fas, és l'ADN de les
repúbliques
bananeres. En el cas que ens pertoca, per a ser precisos, de les
monarquies bananeres.

Més. Tercera hipòtesi que els tombarà: no hi ha cap banda armada.
L'excusa
adduïda era que la Núria havia participat en campanyes de solidaritat
per
l'alliberament de Joan Surroche, empresonat a Itàlia per la crema de
trens
implicats en la deportació d'immigrants. La justícia italiana mateix,
en
l'òpera bufa de la democràcia berlusconiana, l'ha absolt. Per tant, la
hipotètica banda armada unipersonal ja s'ha esvaït. No existeix. Au.

El quart esquer, en fi, és el més dramàticament tragicòmic: la
sospita,
sospitosament sense proves, que la Núria es disposava a fer 'un pas
més'.
Com a conversa de bar de carretera entre mossos de la divisió
d'informació
amb tres gintonics de més, passi. Com a indici judicial sotmès a
contradicció és ben ridícul, llevat que se'ls acudeixi de citar com a
perita la pitonissa Aramis Fuster, que a aquestes alçades em mereix
molta
més confiança que no pas els mossos que desfilaren ahir per
l'Audiència
Nacional espanyola per provar de provar allò que no pot provar-se.
Perquè
el salt al buit, finalment, no l'ha fet pas la Núria: l'han fet els
mossos
precipitant-se a l'abisme de detenir sense proves. I després arriba el
judici i resulta que les proves encara no han aparegut. Carai. Que
s'ho
facin mirar, doncs, avui millor que no pas demà. Perquè, si hem de
rutllar
sobre la base de l'expansió difusa de la sospita permanent contra
determinades idees, haurien d'entestar-se a ampliar en!
cara més
les presons. O se’ls faran petites. Afortunadament, i ho saben, són
uns
quants en aquest racó de món que continuen exercint el dret fonamental
de
pensar, de dissentir i d'actuar. A plena llum i a cara descoberta.

Dos processos, doncs, i un tercer d’encara més insondable. El que ens
interpel·la directament, a nosaltres mateixos: com no ens podem
permetre
el luxe de callar o aquestes coses continuaran passant; com no hauríem
de
perdre mai la capacitat d'indignació contra atropellaments
insuportables;
com ens deseduquen mirant a una altra banda; i com la classe política
és
experta a amagar el cap sota l’ala. De la conjunció de tots tres
processos
en sura, finalment, el debat sobre models socials i models policíacs.
La
batalla que dirimeix les tensions permanents entre llibertat
sacrificada a
l'altar de la seguretat i els costos impossibles dels drets civils de
la
guerra preventiva amb els corresponents estralls sinistres. Si la
condemnen, continuarem dient que ens volen culpables i que no som pas
innocents. Si l'absolen, com anhelem molts, caldrà continuar
esmicolant la
llei del silenci de la impunitat.

13 de juliol de 2009, doncs: nosaltres i la Núria i el seu petit
Guantánamo local. I ells. Els invisibles de la divisió d'informació. I
la
factura pagada per la Núria a la bestreta: detinguda incomunicada el 7
de
febrer de 2007, empresonada 120 dies a l'estepa castellana per
cortesia de
la policia autonòmica i des d'ahir amb l'espassa de Dàmocles que
dirimeix
la supervivència de la llibertat concreta o la llosa de la victòria de
la
por i de la (in)seguretat.

Potser rutllar així no és pas un cop d'estat. Però és l'estat de cop.
Amb
tota l’artilleria per a trasmudar-nos de ciutadans lliures a súbdits
mesells. En el cas que concorre, a més, amb la vella mania,
sovintejada i
enquistada, condensada en una paràbola cínica però oportuna: la que
diu
que el poder és com un violí. S’agafa amb l'esquerra i es toca amb la
dreta. Aquest és el drama i el frau. De debò.

Per això tinc ganes de llegir la sentència aviat. Ganes de l'endemà.
D'un
endemà en llibertat per a la Núria. Per a dir a en Saura: i ara què,
rei?
I ara què?


Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?
id=3609157