diumenge, 19 de gener del 2014

VERTIGEN



Joan Tafalla

Aquesta nota va, de nou, sobre el vertigen que produeix la distancia sideral entre la barbàrie capitalista que s’aprofundeix progressivament e inexorable i l’absència de correlació de forces per a combatre-la. El motiu del renovat vertigen davant del buit estratègic, que torno a experimentar avui, no és un, en són quatre:

1.- L’amic Giaime Pala en va fer, recentment una observació sobre la meva intervenció a Roma el passat 30 de novembre de 2013[1]. A en Giaime el preocupa la meva asseveració sobre la inviabilitat del keynesianisme com a sortida a les actuals polítiques d’expropiació de la classe obrera i dels sectors populars que s’apliquin sota el rètol d’austeritat. En substància afirmo que el keynesianisme no tornarà[2]. Tot pensant-ho bé en aquesta observació d’en Giaime i rau el mateix vertigen que vaig patir la primera vegada des de que vaig arribar a aquesta conclusió. És normal, per gent com en Giaime i jo una afirmació d’aquest estil significa que no hi ha fase transitòria entre la barbàrie actual i la transició al socialisme. 
2.- A cimentar aquesta sensació ha vingut a afegir-se la lectura, aquest matí d’un article de Michel Husson, titulat “A la izquierda de la crisis: el discurso heterodoxo”[3]. En l’article Husson assenyala les convergències i divergències entre economistes marxistes “ortodoxes” y “heterodoxes” ( denominacions de MH) i la convergència entre aquests darrers i els keynesians. El material està dedicat al debat entre marxistes anglesos que, ho confesso, no he llegit. Les temàtiques abordades en aquests debats si que les conec i em preocupen des de fa anys. Segons MH es tracta de tres temàtiques: el retorn actual de les idees keynesianes, el debat sobre el desenvolupament de la crisi i la incidència dels problemes ecològics en aquestes dues problemàtiques.  Afegeixo jo, per que apareix en la nota de MH i per de fet influeix tremendament en tot plegat, la qüestió de la crisi del deute en el marc de la Unió Europea. Vertigen estratègic, de nou: la incapacitat no de Michel Husson si no dels comunistes de lligar tots aquests aspectes en una elaboració de caire estratègic.
3.- La lectura i comentari crític d’un document titulat “Salir del euro, salir de la Europa del capital” que els companys de Red Roja Catalunya deuen debatre mentre escric aquestes ratlles. El document mostra un anàlisi un mica irregular de l caràcter de classe de la construcció de l’espai europeu d’hegemonia alemanya. Anàlisi que mostra una deficiència bàsica: el menysteniment del factor del imperialisme alemany i de les seves conseqüències sobre la classe obrera y sobre els pobles del continent, però sobretot sobre dels països perifèrics (PIIGS). Els companys un cop feta la crítica de IU i de l’euro-esquerra keynesiana, un cop assenyalat el caràcter utòpicament reformista d’aquestes tendències, no es conformen. Passen a una crítica dels partidaris de la proposta de la sortida unilateral de l’euro ( ells l’anomenen “sortida nacional”) amb arguments catastrofistes extrets de la pitjor retòrica d’Antonio Domènec. A continuació la seva proposta consisteix en ( tatxan!): Els Estats Units Socialistes d’Europa.  El salt estratègic no està gens malament. En tant que utòpic, inviable no té res a envejar a l’utopisme de l’estratègia keynesiana d’IU. Sorprèn que els autors del paper ignorin olímpicament  les reunions internacionals celebrades el passat 30 de novembre tant a Roma com a Atenes. Si Deu no hi posa remei ( cosa improbable) els companys de RR en el cas d’aprovar el document s’incapaciten ells mateixos per a articular qualsevol política envers aquesta arma de destrucció massiva dels drets socials que s’anomena euro. La sensació de vertigen davant el buit sideral entre la fase actual de la lluita de classes en el marc espanyol de lluita de classes i en l’europeu d’una banda i una proposta tant vetero-trotsquista com els EUSE!.
4- Un altre motiu per a el meu vertigen matutí, és l’ actual coexistència  de quatre formes o propostes de renda bàsica: la aprovada al país basc, la proposada pels companys dels Campamentos Dignidad d’Extremadura, que realment va aprovar el parlament d’aquella comunitat i que no s’està aplicant, i la recentment presentada a les Corts Generals. Cal afegir la iniciaitva europea que porta el mateix títol. El vertigen, en aquest cas me’l produeix la proliferació de propostes que expressa la divisió i sovint un l'enconat combat entre avantguardes mentre la gent pateix fam, atur i marginació social. El vertigen me’l produeix la proliferació de propostes confrontada amb la debilitat del moviment que malda per a defensar el dret a l’existència. Encara més vertigen estratègic: un programa com la renda bàsica sols podria ser aplicat per un potent i articulat front democràtic i popular que arribés al govern després de llarga i aspra lluita de classes i que estigués disposat a finançar aquest programa de renda bàsica. La única forma seria deixar de pagar el deute, el que automàticament duria a l’expulsió de la UE, a constituir un Banc Central capaç de finançar el projecte de RB. Però encara no he acabat: quina hegemonia es pot crear a partir de l’aplicació d’un programa redistributiu, quin bloc històric, quina societat alternativa?

El vertigen davant del buit estratègic que patim, davant la distància sideral existent entre els programes de les avant-guardes i la situació real i concreta del poble treballadors, me la resumeix en Costas Lapavitsas, de manera ben sòbria:
“El impago a iniciativa del deudor podría suponer  el inicio de un giro anticapitalista en la periferia de la zona euro que disminuyese el dominio neoliberal sobre la UE, y que por tanto promoviese en Europa una organización asociativa de la sociedad. Queda por ver si los trabajadores europeos, tanto de la periferia como del núcleo, tiene suficiente fuerza organizativa e ideológica para provocar un proceso de cambio tan profundo”[4].



Sota el Matagalls, 18 gener 2014.




[2] Ho fem també amb el meu amic Joaquin Miras en el nostre llibret: La izquierda como problema, Barcelona, El Viejo Topo, 2013.
[3] Sin Permiso, butlletí setmanal 12-10-14.
[4] Costas Lapavitsas, Crisis en la zona euro, Madrid, Capitan Swing,  2013, p. 186.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada