Paraules amb motiu del
vintè aniversari de l’Alternavia d'Esquerres per Badia, 22 de
març de 2014.
Joan Tafalla
Realment, quan em vau demanat que parlés avui i aquí, em vaig trobar
amb un dilema gran, però gran de veritat. Ja coneixeu aquella frase que
resumeix les prioritats de la política d’esquerres: Actuar localment, pensar
globalment.
Avui, 22 de març, a part de pensar globalment és un gran dia per a actuar globalment: les Marxes per la Dignitat han arribat a Madrid i en aquests moments, s'estan manifestant contra les polítiques de la troika que deixen sense futur a la joventut, que ensorren el país.
Avui, 22 de març commemorem el vintè aniversari de l'Alternativa d'Esquerres per Badia.
Quina de les dues coses havia de fer?
I el dilema era fort, potent. Crec que tots els que esteu aquí el podeu
compartir.
Crec fermament que el ciutadà de Badia, del Vallès Occidental o de
Catalunya que estigui l’aturat, el desnonat, el treballador precari, el treballador
que té el sou retallat, o el pensionista que te la pensió retallada de tenen tot un mon en comú amb l’aturat el
desnonat, el treballador precari, treballador que té el sou retallat, o la pensió retallada d’Extremadura,
de Múrcia, de Castella, d’Astúries o d’Andalusia,
Crec fermament que una trobada, una confluència, una confederació de
les lluites de la classe obrera i dels pobles de l’estat Espanyol és
imprescindible per a obrir l’esperança d’un canvi, d’una revolució. Tot allò que, en el dia a dia fem en l’àmbit local
em sembla que hauria d’avançar i contribuir a aquesta confederació de
resistències, de lluites, d’alternatives.
El fet d’haver decidit venir avui aquí i no estar a Madrid, és un
expressió senzilla de l’amor que sento per la ciutat que em va acollir durant
prop de vint-i-quatre anys. Una expressió de l’amor que sento per l’AEB, per
les vostres lluites, per les vostres propostes, per la vostra activitat
associativa i cultural. Unes lluites, unes propostes i unes activitats vostres que sento sempre, com a meves.
Calia escollir i, he escollit: aquí estic!
Amb vosaltres, per abraçar-vos, per a
celebrar, per a commemorar, per a contribuir.
***
Fa uns cinquanta anys, en Raimon va editar un petit disc de vinil on hi
venien quatre cançons: Al vent, La pedra, Som i A cops. Totes quatre
bellíssimes cançons que van marcar tota una generació. M’interessa la segona de
les quatre cançons: La pedra. La seva tornada diu així:
“Tires la pedra, on anirà? Així n’és l’home qui sap on
va?”
Tot pensant en que us diria avui, la lletra d’aquesta cançó m'ha ressonat pel cap una i altra vegada.
Quan el 26 de març de 1994 fundàvem
l’AEB ningú no podia saber on aniria aquella pedra, on aniríem aquells homes i
dones que interveníem en un acte creador.
Intuíem que els problema que teníem al davant no es resolia amb la
repetició de les fórmules velles, que si bé havien estat útils en els vells
temps, ja no responien ni a la realitat del nostre poble, ni les seves
necessitats.
Badia ens posava davant d’un
repte nou i vàrem ser creadors. Es a dir, vàrem tenir la gosadia de fer una cosa
que abans no existia. En sentíem la urgent, la
peremptòria necessitat. Per moltes raons:
·
Badia ho necessitava.
Badia no podia estar més anys en l’estat d’abandonament en que es trobava.
Badia havia de donar un tomb. I per a fer-ho calia que homes i dones
d’esquerres ens uníssim, ens poséssim en ordre de batalla. Calia que aspiréssim
a canviar la situació de Badia de soca-rel.
·
L’esquerra, en
general, en aquells anys de clausura de l’impuls creador de la revolució
d’octubre i de clausura de les grans conquestes obreres i populars de 1945,
estava sumida en l’estupor i la paràlisi.
·
Al marge de les persones organitzades políticament, a Badia hi havia un gran quantitat de persones actives
en els moviments socials que, per decisió pròpia o be mai no havien militat a
cap partit, o, com a conseqüència de la ruptura del PSUC o del desencís de la
transacció no militaven a cap organització política. Era el que en dèiem
“independents” . Que no vol dir indiferents.
·
D’altra banda: l’1 de
gener d’aquell 1994, uns indis encaputxats baixaven de les muntanyes de l’estat
mexicà de Xiapas i ocupaven la ciutat de Sant Bartolomé de las Casas. El
missatge dels zapatistes marcava un abans i un després.
Els zapatistes ens
mostraven el camí: La història no s’havia acabat. I a més, era possible canviar el sentit
de la història. A part, els zapatistes ens mostraven que calia fer-ho d’una altra
manera: “mandar obedeciendo”, es a dir calia
recuperar les tradicions de la democràcia.
I vam crear quelcom nou: l’AEB.
Però no ho creàrem del no res. Partíem d’aquella soca
poderosa i gran del que havia estat el PSUC a Badia. Una soca que havia donat tres branques: PCC,
ICV i els anomenats “independents”. Aquest construir quelcom nou a partir
d’allò existent tenia un avantatge: una base militant gran, arrelada, amb presència en molts sectors claus de la ciutat. Uns homes i unes dones
combatius, participatius, crítics, constructius.
També tenia inconvenients: la vella cultura política institucionalista,
cupular, la cultura de la transacció, tornava a ressorgir de tant en tant, quan menys t’ho esperaves. No
tant en els programes ni en les grans declaracions, si no en el que fer
de cada dia i el com fer-ho.
Per a resumir diré que la principal contradicció es produïa
entre el funcionament assembleari, entre el mandat imperatiu del programa
discutit i aprovat en assemblea, la obligació de rendir comptes... entre totes
aquestes formes de treball noves i la vella cultura de coalició, és a dir dels
acords cupulars adoptats entre els partits. No era gens fàcil sortir de la vella
cultura cupular i acceptar la democràcia sense adjectius.
Així que vàrem unir tot allò que estigué disposat a unir-se.
Tornem a la cançó de Raimon: “Tires la pedra, on anirà? Així n’és l’home qui sap on va?”
On a anat aquella AEB que
vàrem llençar fa 20 anys a lluitar pel futur de Badia?
On han anat aquells homes i
dones que es varen unir per Badia?
Salvador Espriu en el seu poema Indesinenter pregunta: “Ens mantindrem fidels per sempre més al
servei d’aquest poble?”
Crec que aquesta ha estat, es i serà la principal virtut de
l’AEB: mantenir-se fidel al servei d’aquest poble. És la marca de la casa.
“Facta non verba”
Què serà de l'AEB, que serà de l’esquerra a Badia en els propers anys? Què serà de Badia i
dels badiencs en el propers anys?
Perdoneu que sigui una mica monotemàtic en les meves cites d’ aquesta
nit de vintè aniversari. Deia en Raimon en una altra cançó:
Qui
pregunta ja respon,
Qui
respon, també pregunta.
A vosaltres us correspon fer-vos la pregunta, a vosaltres de construir
les respostes i les següents preguntes.
Jo, com faig amb els meus fills, com faig amb la gent que estimo, cada
cop que prengueu una decisió, sigui quina sigui, la recolzaré.
Per que, encara que ja no visqui a Badia, em sento part de vosaltres, em sento part de l’AEB. I mi sentiré sempre.
