dilluns, 7 d’abril de 2014

Sortir de l’UE, sortir de l’euro, construir la democràcia social.


Taller : "Esquerdes i nusos històrics: entendre l'actual UE". Presentà: César Castañón. Vàrem intervenir:  Xavier Díez, Joan Tafalla, Gerardo Pisarello. Jornada del Procés Constituent, "Unió Europea, reforma o ruptura, La Farga d'Hospitalet, 5 abril 2014.

Intervenció de: Joan Tafalla.

15 minuts no permeten desenvolupar els arguments d’una posició que és a contracorrent del consens europeista d’arrel “progressista”.
No em queixo. La isegoria, la igualtat en el parlar és el component essencial de la democràcia. Que tots tinguem el mateix temps per a parlar en l’àgora. Així, doncs, em limitaré a llegir uns espècie d’epigrames. Els arguments que hi ha darrera aquests epigrames els podeu trobar si us interessa aprofundir en ells en sengles intervencions meves fetes recentment a Roma i a Gran Canaria i en un petit llibret que he publicat amb el meu amic Joaquin Miras[1].

1.- Una obvietat: Europa no es la Unió Europea. Això no sempre és obvi. Quan afirmo que cal sortir de la UE no afirmo que calgui sortir d’Europa, com si fóssim la Balsa de Pedra de José Saramago. Però els arguments en contra de la sortida de la UE solen caure en aquest equívoc. Essent, com som, europeus, si volem construir una Europa democràtica i social ens cal sortir de l’UE.

2.- A part de la nostra condició d’europeus, tenim una segona condició de la que no podem desprendre’ns: la condició de mediterranis. La Mediterrània és una àrea geogràfica de cultures similars, un fons comú de tradicions i de formes de ser, un conjunt de pobles amb un interès comú: deslliurar-se tant de l’imperialisme alemany, com del dels USA. Les migracions, l’ ecologia, el problema energètic fan de la nostra cooperació amb els països mediterranis, de la cooperació i la solidaritat en aquest àmbit, una prioritat. La sortida de la Unió europea no es assumpte que puguin fer una república federal espanyola o d’una futura república catalana. La sortida de la UE l’haurien de fer els diversos països PIGS conjuntament o en un procés no gaire llarg per, a continuació, establir llaços de cooperació econòmica i social que els permetessin de col·laborar i recolzar-se mútuament front l’imperialisme alemany que els colonitza. Cal construir una ALBA mediterrània i, eventualment un sistema monetari comú.

3.- Un dels elements cabdals de la cultura de la transició, millor dit de la cultura de la transacció que permeté l’escamoteig que va transformar la ruptura democràtica en la Constitució del 78, fou el consens sobre la necessitat d’ingressar a allò que en aquella època s’anomenava més sincerament, Mercat Comú. Quan parlem de l’esgotament de la Constitució del 78 cal que pensem en que una Constitució és quelcom més qu’ un paper, qu’ un text de caràcter jurídic. Cal que parlem de la Constitució material, es a dir del conjunt del règim, del conjunt de la cultura material de vida de la gent. No es pot pensar en un procés constituent realment renovador si no es trenca amb el consens, amb la doxa basada en l’idea que el progrés i la democràcia venen de la UE. De la UE sols ens ve la pèrdua de sobirania, la dependència econòmica, la desigualtat, el desastre social, inclús la guerra. Recordem els Balcans, pensem en l’Ukraina. Sortir de l’UE, sortir de l’euro son mesures insuficients, cert , però necessàries, imprescindibles si volem bastir una democràcia social.

4.- El que passa avui a Europa no es culpa d’errors de disseny, no és culpa d’errors de governança[2]. Dic que els problemes que pateix el nostre poble no són producte d’errors corregibles. Son, pel contrari elements estructurants del sistema de la UE. La UE està dissenyada per a fer el que fa. Els seus mecanismes han estat fabricats expressament per a servir els interessos de l’imperialisme alemany. La UE no és la solució, és el problema. Els partidaris de reformar la UE no cometen l’error de ser reformistes, el seu error és sostenir una estratègia utòpica.

5.- Mercès a aquests mecanismes i a aquesta institucionalitat, Alemània ha pogut conquerir per la política i per l’economia el que constituïa el seu antic objectiu: el Lebensraum, l’espai vital, que va costar dues guerres mundials en el segle passat. Més enllà d’allò ha aconseguir conquerir que els economistes del gran capital alemany anomenaven “espai únic europeu (Lebensraumgemeinschaf).  No puc entrenir-me aquí en la descripció de les fases històriques que ha seguit aquest procés. Ho sento, no hi ha temps. Podeu trobar-ho en la meva intervenció a Roma.

6.- La situació actual europea és una situació neo-colonial, és la relació centre-periferia, és la dependència. El que passa al primer pla és una lluita d’alliberament nacional dels països perifèrics, dels països sotmesos a mecanismes d’explotació neo-colonial. La lluita contra els vells estats-nació desfets i buidats de poders reals, essent important, passa a estar supeditada a aquesta lluita. El que passa a primer pla és la lluita contra la dominació continental per part d’Alemània a través de la UE. Els pobles perifèrics, els pobles dependents tenen  que teixir aliances entre ells, per a combatre l’enemic comú, per a fer-se independents. Però no podran ser independents, si no cooperen entre ells si no federen i confederen lluites, llurs combats, llurs economies, llurs cultures materials de vida.

7.- Cap cadena es trenca mai per totes les baules al mateix temps. Les cadenes es trenquen per la baula més feble. Dir d’una altra manera més antiga: la lluita dels treballadors és internacional pel seu contingut i nacional per la seva forma. Nego la major dels plantejaments europeistes del negristes i dels postmoderns: el subjecte europeu no existeix. El subjecte europeu, sols es podrà crear sortint de la gàbia de la UE. Reclamar avui, al sortida de la UE no significa trencar la solidaritat internacional dels treballadors, al contrari és la forma actual d’aquest internacionalisme.

8.- La major part del moviment sobiranista català reclama un estat català dins de la UE. També nego la major: No hi ha sobirania nacional dins de la UE. El somni d’un estat català dins l’UE és un somni de classes mitjanes empobrides que pretenen deslliurar-se de la seva actual condició d’una manera totalment utòpica: es pensa que podem ser una espècia de protectorat d’Alemania o, millor dit de Baviera. Els protectorats recentment incorporats al domini alemany ja sabem el que els espera: el plans d’austeritat de Croàcia o d’Ukraina. Al tradicional segrest de la sobirania popular exercit per l’estat espanyol, va a menys. És el problema menor. El segrest de la democràcia, de la sobirania nacional prové de l’UE, no tant del decadent estat espanyol. La sobirania nacional, la democràcia l’hem de recuperar els catalans, de la mà de la resta dels pobles ibèrics i de la resta dels pobles mediterranis.

9.- Si no es vol sortir de l’UE, per lo menys cal sortir de l’euro. Si es vol tenir sobirania econòmica, si es vol un desenvolupament econòmic. Junt al no pagament del deute, junt a la nacionalització de la banca i al control ferri del moviment de capitals, junt al disseny del model productiu global possible en l’economia mundial actual. Per a poder fer això cal un Banc nacional i una moneda nacional. Hi han països dins l’UE que tenen moneda pròpia i no els va tant malament. La promesa de crear llocs de treball i un model de desenvolupament que no inclou els instruments necessaris, imprescindibles, encara que no suficients és una utopia o pitjor, és una mentida.

10.- Els estudiosos del peak oil afirmen que ja hi hem arribat. Les experiències  amb fracking en son una manifestació. La civilització del petroli arriba a la seva fi. Les guerres presents i futures estan totes relacionades amb aquesta qüestió que és central. La recuperació de l’economia de proximitat, la austeritat en la vida i en els consums, la construcció d’una nova cultural material de vida, la recerca d’una democràcia social, no són una opció: son l’únic camí. Un camí que potser arriba ja tard. Però insisteixo: és l’únic camí. Sortir de l’euro, trencar la gàbia de la UE, formen part d’aquest camí.










[1] En el cas hipotètic que això interessi podeu trovar tot plegat a la web d’Espai Marx: http://www.espai-marx.net/ca
[2] Per cert, fem un parèntesi: el lèxic de la neo-llengua de les ciències polítiques postmodernes, és un obstacle per que la ciutadania practiqui la política. Governança, traduït al llenguatge quotidià: vol dir simplement acabar amb la democràcia, acabar amb la sobirania, vol dir, en definitiva: ser esclaus o metecs en la nostra pròpia polis.