Nota prèvia: la
primera obligació dels revolucionaris és estudiar l’estratègia de l’enemic. Zbiegniew
Brzezinsky fou secretari d’Estat dels USA sota l'administració de Jimmy Carter (1977-1981). També va ser membre del
Consell de Relacions Exteriors (CFR), la Fundació Nacional per a la Democràcia
(NED), de diversos think tanks i organitzacions especialitzades en la defensa i / o en política
exterior; fou escoltat pel president George Bush a l’etapa de la caiguda de
l'URSS, i va aconsellar al futur president Barack Obama en política exterior
durant la seva campanya electoral. Les seves obres i articles són llegits amb
atenció per part de la cúpula del poder de l’imperialisme nord-americà.
En els propers mesos veurem si el nou president dels USA
segueix o no algunes de les propostes expressades en aquest article. El que és
segur és que l’article assenyala alguns del problemes principals que estan
col·locats sobre el tauler geo-polític mundial.
Els traductors
Cap a una realineació global
Zbigniew Brzezinski
A mesura que
finalitza la seva època de dominació global, els Estats Units han de prendre la
iniciativa en el reajustament de l'arquitectura de poder global.
Cinc
veritats bàsiques relatives a la redistribució del poder polític emergent
global i el despertar polític violent a l'Orient Mitjà envien senyals de la
vinguda d'un nou reajustament global.
La primera d'aquestes veritats és que els Estats
Units segueix sent política, econòmica i militarment la més poderosa entitat
del món, però, tenint en compte els canvis geopolítics complexos en els
equilibris regionals, ja no és el poder imperial a nivell mundial. Però tampoc
ho és qualsevol altra gran potència.
La segona veritat és que Rússia està
experimentant l'última fase convulsiva de la seva devolució imperial. Un procés
dolorós, però que no impedeix necessàriament que Rússia - si actua amb
prudència - es converteixi, finalment, un estat-nació líder a Europa.
Actualment, però, s'està allunyant inútilment d’alguns dels seus antics súbdits
en el sud-oest islàmic del seu extens imperi una vegada, així com Ucraïna,
Bielorússia i Geòrgia, per no parlar dels països bàltics.
La tercera veritat és que la Xina manté un
creixement continu, si bé més lent en els últims temps, com eventual equivalent
d’Amèrica i probable rival; però de moment va en compte de no suposar un franc
desafiament als Estats Units. Militarment, sembla estar buscant un gran avanç
en una nova generació d'armes alhora que millora pacientment el seu poder naval
que encara segueix sent molt limitat.
La quarta veritat és que Europa no és ara i no
és probable que es converteixi en una potència mundial. Però pot tenir un paper
constructiu en prendre la iniciativa pel que fa a les amenaces transnacionals
per al benestar mundial i fins i tot la supervivència humana. A més, Europa
està política i culturalment alineat amb els
Estats Units i actua com a suport dels principals interessos nord-americans
a l'Orient Mitjà, i la fermesa europea dins de l'OTAN és essencial per a una
resolució constructiva de la crisi entre Rússia i Ucraïna.
La cinquena veritat és que l’actual despertar
polític violent entre els musulmans post-colonials és, en part, una reacció
tardana a la seva brutal repressió exercida principalment per les potències
europees. Resulta de la barreja tardana
però molt sentida de la injustícia patida amb una motivació religiosa que
unifica un gran nombre de musulmans contra el món exterior; però al mateix
temps, a causa de divisions sectàries històriques dins de l'Islam que no tenen
res a veure amb Occident, la eclosió recent de greuges històrics també genera
divisió dins de l'Islam.
Considerades
en conjunt com un entorn de treball unificat, aquestes cinc veritats ens diuen
que els Estats Units han de prendre la iniciativa en el reajustament de
l'arquitectura de poder global de tal manera que la violència en erupció dins i
ocasionalment projectat més enllà del món musulmà -i en el futur, possiblement,
d'una altra parts del que abans es deia el Tercer Món-pot ser continguda sense
destruir l'ordre global. Podem esbossar aquesta nova arquitectura mitjançant
l'elaboració breument cadascuna de les cinc veritats anteriors.
En primer lloc, els Estats Units només poden ser
eficaços en el tractament de la violència en el Mig Orient si es forja una
coalició que implica, en major o menor grau, també Rússia i Xina. Per a permetre que aquesta coalició prengui
forma, en primer terme s’ha de dissuadir a Rússia de la utilització unilateral
de la força contra els seus propis veïns - especialment Ucraïna, Geòrgia, els
Estats-Bàltic- i la Xina hauria de ser persuadida de que la seva passivitat
egoista davant la crisi regional que
s'aixeca a l'Orient Mitjà no podrà ser
políticament i econòmicament gratificant per a les seves ambicions en l'àmbit
mundial. Aquests impulsos polítics de mira estreta necessiten ser canalitzats
cap a una visió de futur.
En segon lloc, Rússia s'està convertint per primera vegada en la
seva història un estat veritablement nacional, un desenvolupament que és tan
transcendental com que en general es passa per alt. L'Imperi tsarista, amb la
seva població multinacional però en gran mesura políticament passiva, va
arribar a la seva fi amb la Primera Guerra Mundial i va prendre el seu lloc la
creació bolxevic d'una unió suposadament voluntària de repúbliques nacionals
(l'URSS), amb el poder efectivament en mans russes. El col·lapse de la Unió
Soviètica a finals de 1991 va portar a la sobtada aparició d'un estat
predominantment rus com el seu successor, i per a la transformació de les
"repúbliques" no russes de l'antiga Unió Soviètica als Estats
formalment independents. Aquests estats estan consolidant la seva
independència, i tant l'Occident i la Xina en diferents àrees i diferents
maneres, estan explotant aquesta nova realitat, en perjudici de Rússia.
Mentrestant, el mateix futur de Rússia depèn de la seva capacitat d'esdevenir
un Estat-nació important i influent que és part d'una Europa unificada. No
fer-ho podria tenir dràstiques conseqüències negatives per a la capacitat de resistència
de Rússia a la creixent pressió demogràfica territorial de la Xina, que s’inclina
cada vegada més, a mida que el seu poder creix, a recordar els tractats
"desiguals" que Moscou va imposar a Pequín en temps passats.
En tercer lloc, l’ impressionant
èxit econòmic de la Xina requereix paciència i que el país sigui conscient de
que les presses polítiques provocaran la ruïna social. La millor perspectiva
política per a la Xina en un futur pròxim és arribar a ser el principal soci
d'Estats Units en la contenció de caos global que s'està estenent cap a
l'exterior (incloent al nord-est) des del Mig Orient. Si aquest caos no es
conté, es contaminarà la zona sud i l'est de Rússia, així com les porcions
occidentals de la Xina. Les relacions entre la Xina i les noves repúbliques de
l'Àsia Central, els estats musulmans post-britàniques al sud-oest d'Àsia (en
particular Pakistan) i especialment amb l'Iran (donades les seves actius
estratègics i significació econòmica), són els objectius naturals de la
geopolítica regional xinesa. Però també han de ser objecte d'un acord
sino-nord-americà global.
En quart lloc, l'estabilitat no tornarà a Orient Mitjà, sempre
que les formacions militars armades locals puguin calcular que poden ser al
mateix temps els beneficiaris d'una reordenació territorial, mentre donen suport
de manera selectiva a la violència extrema. La seva capacitat per actuar d'una
manera salvatge només pot ser continguda per la pressió de la cooperació
rus-nord-americana-xinesa de forma cada vegada més eficaç, però també
selectiva, que, al seu torn, millori les perspectives per a l'ús responsable de
la força per els major estats establerts en la regió (és a dir, l'Iran,
Turquia, Israel i Egipte). Aquest últim també hauria de ser el beneficiari de
l'ajuda europea més selectiva. En circumstàncies normals, l'Aràbia Saudita
seria un jugador significatiu en aquesta llista, però la inclinació actual del
govern d'Aràbia Saudita per fomentar el fanatisme wahhabita, fins i tot en
l'exercici d'ambiciosos esforços de modernització nacional, planteja seriosos
dubtes sobre la capacitat d'Aràbia Saudita per jugar un paper constructiu
d’importància regional.
En cinquè lloc, s'ha de dedicar especial atenció a
les masses recentment
despertades políticament el món no occidental. Llurs memòries polítiques
llargament reprimides estan alimentant en gran part el despertar sobtat i molt
explosiu activat per extremistes islàmics a l'Orient Mitjà, però el que està
passant en el Mig Orient avui dia pot ser només el començament d'un fenomen més
ampli emergent d'Àfrica, Àsia, i fins i tot entre els pobles pre-colonials de l'hemisferi
occidental en els anys vinents.
Les no tan
distants matances periòdiques dels seus avantpassats per part dels colons i
aventurers buscadors de la riquesa associats procedents en gran part d'Europa
occidental (països que avui són, encara provisionalment almenys, més oberts a
la convivència multi-ètnica) van donar com a resultat en els últims dos segles
o més en la massacre de pobles colonitzats en una escala comparable als crims
nazis de la Segona Guerra Mundial: literalment, involucra a centenars de milers
i fins i tot milions de víctimes. Afirmació política reforçada per que l’ultratge
i el dolor és una força poderosa que ara està sortint a la superfície,
assedegada de venjança, no només a l'Orient Mitjà musulmà, però també és molt
probable més enllà.
Moltes de
les dades no poden ser determinades amb precisió, però considerades en el seu
conjunt, són impactants. N'hi ha prou amb alguns exemples. Al segle 16, degut en gran part a les
malalties portades a
Amèrica pels exploradors espanyols, la població de l'Imperi Asteca natiu en el Mèxic actual
es va reduir de 25 milions a aproximadament un milió. De la mateixa manera, a
Amèrica del Nord, s'estima que el 90 per cent de la població nativa va morir
dins dels primers cinc anys de contacte amb els colons europeus, principalment
a causa de les malalties. Al segle 19, diverses guerres i re-assentaments
forçosos van morir 100.000 més. A l'Índia des 1857-1867, els britànics són
sospitosos de la mort de gairebé un milió de civils en represàlia derivades de
la rebel·lió indígena de 1857. La utilització de l’agricultura índia per la
British East India Company per a conrear opi forçant el seu consum
essencialment a la Xina va donar lloc a les morts prematures de milions, sense
incloure les baixes infligides als xinesos com a conseqüència de la primera i
segona guerra de l'opi. Al Congo, que va ser la possessió personal de rei belga
Leopold II, 10-15 milions de persones van morir entre 1890 i 1910. A Vietnam,
les estimacions recents suggereixen que entre un i tres milions de civils van
morir entre 1955 i 1975.
Pel que fa
al món musulmà al Caucas de Rússia, a partir de 1864 i 1867, el 90 per cent de
la població del Caucas local va ser traslladada per la força i entre 300.000 i
1,5 milions , o bé van morir de gana o van
ser assassinats. Entre 1916 i 1918, desenes de milers de musulmans van ser
assassinats quan 300.000 musulmans turcs van ser obligats per les autoritats
russes a marxar a través de les muntanyes de l'Àsia Central cap a la Xina. A
Indonèsia, entre 1835 i 1840, els ocupants holandesos va matar unes 300.000
civils. A Algèria, després d'una guerra de 15 anys entre 1830-1845, la
brutalitat francesa, la fam, les malalties van produir la mort d'1,5 milions
d'algerians, gairebé la meitat de la població. A la veïna Líbia, els italians van recloure a habitants de la
Cirenaica en camps de concentració, on s'estima que entre 80.000 i 500.000 van
morir entre 1927 i 1934.
Més
recentment, a l'Afganistan entre 1979 i 1989, s'estima que la Unió
Soviètica va matar prop d'un milió de
civils; dues dècades més tard, els Estats Units van matar 26.000 civils durant
la seva guerra de 15 anys a l'Afganistan. A l'Iraq, 165.000 civils han sigut
morts pels Estats Units i els seus aliats en els últims 13 anys.
(La
disparitat entre el nombre de morts reportat causades pels colonitzadors
europeus en comparació amb els Estats Units i els seus aliats a l'Iraq i
l'Afganistan pot ser degut en part als avenços tecnològics que han donat lloc a
un ús més productiu de la força i en part també per un canvi en el clima
normatiu mundial.)
És tan
impactant l’escala d’aquestes atrocitats com ho és la rapidesa amb la que
Occidente les va a oblidar. En el món post-colonial d’avui dia, està emergint
una nova narrativa històrica. Un profund ressentiment contra Occident i el seu
llegat colonial als països musulmans i més enllà està sent utilitzat per
justificar el seu sentiment de privació
i negació de la pròpia dignitat. Un clar exemple de l'experiència i les actituds
dels pobles colonials ho resumeix molt bé el poeta senegalès David Diop en el
seu poema titulat "Voltors”:
En aquells
dies,
Quan la
civilització ens va donar un cop de peu a la cara
Els voltors
construïen a l'ombra de les seves urpes
El monument
de la tutela tacat de sang ...
Tenint en
compte tot això, un llarg i dolorós camí cap a un acord regional inicialment limitat és l'única opció
viable per als Estats Units, Rússia, Xina i les entitats pertinents d'Orient
Mitjà. Per als Estats Units, això requerirà pacient persistència en l'establiment
de relacions de cooperació amb alguns dels nous socis (en particular, Rússia i
Xina), així com el treball conjunt amb els estats musulmans més establerts i
històricament arrelades (Turquia, Iran, Egipte i Aràbia Saudita si pot separar
la política exterior de l'extremisme wahhabita) en la conformació d'un marc més
ampli de l'estabilitat regional. Els nostres aliats europeus, prèviament
dominants a la regió, encara poden ser útils en aquest sentit.
Una completa
retirada dels Estats Units del món musulmà afavorit per aïllacionistes
domèstics, podria donar lloc a noves guerres (per exemple, Israel VS Iran,
Aràbia Saudita vs. Iran, una intervenció egípcia important a Líbia) i generaria
una crisi de confiança encara més profunda en la funció estabilitzadora a
nivell mundial dels Estats Units. Amb modalitats diferents però radicalment
impredictibles, Rússia i la Xina podrien ser els beneficiaris geopolítics de
tal desenvolupament, inclòs si el ordre global en si mateix es converteix en la
víctima geopolítica més immediata. Finalment, però no menys important, en
aquestes circumstàncies, una dividida i temorosa Europa veuria els seus actuals
estats membres a la recerca de protectors i competint amb altres per
obtenir arranjaments alternatius però
separats, en el si del trio polític més poderós.
Una política
constructiva dels Estats Units ha de ser pacientment guiada per una mirada de
llarg abast. Ha de buscar els resultats que facilitin que Rússia (probablement
post-Putin) gradualment assumeixi que el seu únic lloc com una potència mundial
influent és en última instància, dins d'Europa.. El rol creixent de la Xina a
l'Orient Mitjà hauria de reflectir la recíproca assumpció per part de EE.UU i
Xina que una creixent associació entre tots dos per fer front a la crisi de
l'Orient Mitjà és una prova d'importància històrica de la seva capacitat per
donar forma i millorar en conjunt la estabilitat global. La alternativa a una
visió constructiva, i sobretot la recerca d'un resultat unilateral imposat
militarment i ideològicament, només pot acabar en una futilitat prolongada i
autodestructiva.
Per als
Estats Units, un prolongat conflicte podria comportar la extenuació i, és
possible, que fins i tot una retirada desmoralitzadora al seu aïllacionisme
anterior al segle 20. Per a Rússia, podria significar una gran derrota,
augmentant la probabilitat de que acabi subordinada d'alguna manera al
predomini xinès. Per a la Xina, podria presagiar la guerra no només amb els
Estats Units sinó també, potser per separat, amb el Japó o l'Índia o amb tots
dos. I, en qualsevol cas, una fase prolongada de guerres ètniques i
quasi-religioses a través del Medi Orient amb el fanatisme fariseu generaria
una escalada de vessament de sang dins i fora de la regió, i una creixent
crueltat a tot arreu.
El fet és
que mai hi ha hagut una potència global veritablement "dominant" fins
a l'aparició d'Amèrica en l'escena mundial. La Gran Bretanya Imperial va estar
a punt de convertir-se en una d’elles, però la Primera Guerra Mundial i després
la Segona Guerra Mundial no només van portar la fallida, sinó també van
provocar l'aparició de potències regionals rivals. La nova realitat global
decisiva va ser l'aparició en l'escena mundial d'Amèrica simultàniament com el
jugador més ric i militarment més poderós. Durant l'última part del segle XX
cap altre poder va a arribar a aquesta posició.
Aquesta era
està arribant al seu final. Mentre que és probable que en un futur pròxim cap
estat iguali la superioritat econòmica-financera dels Estats Units, els nous sistemes
d'armes podrien, de sobte, dotar a alguns països dels mitjans per suïcidar-se
en una escalada (d'ull per ull) amb els Estats Units, o fins i tot per a
prevaler. Sense entrar en detalls especulatius, l'adquisició sobtada per algun
estat de la capacitat de deixar Amèrica en una situació d’inferioritat militar
seria la fi del paper global dels Estats Units.
El resultat
més probable seria el caos global. I per això li correspon als Estats Units
modelar una política en la qual almenys un dels dos estats potencialment
amenaçadors es converteix en un soci en la recerca de la estabilitat regional i
després de la més àmplia estabilitat global, i per tant en la contenció dels
menys predictible però potencialment el més probable rival a extralimitar-se.
En l'actualitat, el més probable que s'extralimiti és Rússia, però a la llarga,
podria ser Xina. Els propers vint anys bé poden ser la darrera fase dels
alineaments polítics més tradicionals i familiars amb els que hem crescut
còmodament, i, per tant, cal donar una resposta ara. Durant la resta d'aquest
segle, la humanitat també hauria d’estar cada vegada més preocupada per la
supervivència a causa de la confluència dels problemes ambientals. Aquests
desafiaments només es poden abordar amb responsabilitat i eficàcia en un entorn
d'augment dels acords internacionals. I que aquest acords s’han de basar en una
visió estratègica que reconegui la urgent necessitat d'un nou marc geopolític.
