dissabte, 16 de setembre de 2017

La postura de Zero a l'Esquerra davant l'1 d'Octubre




Votar, participar l’1 d’Octubre i mobilitzar-se contra l’estat d’excepció encobert és la única defensa eficaç de la Unió Lliure dels pobles d’Espanya.

Sense que senti precedent de cap tipus he dir que estic molt més d'acord amb la postura dels Comuns, d'EUiA i de Comunistes.cat que amb la postura dels abstencionistes.

En la seva diversitat, i malgrat les insuficiències manifestes de la postura dels Comuns, d’EUiA i de Comunistes, representa un reconeixement en positiu del fet que només un referèndum d’autodeterminació pot resoldre l’actual situació en un sentit favorable a la ruptura amb el règim.

Crec que cal participar l'1 d' O. Aniré a votar si hi han urnes. Ho faré com a forma de mobilització i de  lluita pel dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya. Si en el sorteig em toqués ser membre d’una mesa, em formaré part. Mentre, seguiré denunciant la repressió desfermada per un règim que, havent perdut el consens sols sap usar la coerció d’un estat d’excepció encobert.

Ara només necessitaria que algú, des de l’esquerra rupturista endegués una campanya a favor del NO REPUBLICÀ, favorable a la UNIÓ LLIURE DELS POBLES, EN UNA REPÚBLICA FEDERAL QUE TINGUI INSCRIT EL DRET PERMANENT A LA AUTODETERMINACIÓ dels pobles que en formen part. 

A favor de la ruptura amb el règim en el conjunt d’Espanya que és allò que sí pot donar l’autodeterminació dels pobles.

Avui o demà explicaré de manera més extensa els motius del meu NO.

Per desgracia ni els Comuns, ni EUiA, ni Comunistes. cat faran una campana per aquest NO REPUBLICÀ, AUTODETERMINISTA y FEDERALISTA. Amb la seva equidistància 8 només deguda a raons internes) deixaran d’adreçar-se a la part de catalans que no volem una independència unilateral. Deixaran el NO en mans dels neo-franquistes i del partits del règim. Hi el deixaran en la pitjor forma possible: en la forma de l’abstenció a la que els criden PP, C´S i PSC.

Tampoc faran aquesta campanya els abstencionistes del PSUC Viu o de la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya.

Llàstima! Deixen en mans de CiU i d'ERC o de la CUP a aquella part de catalans que no eren independentistes abans de 2010 i que per raons molt diverses se n'han fet en els darrers anys. Deixaran que aquest independentisme sobrevingut en els darrers anys, originat per l’empobriment i la pèrdua de drets socials deguts a la submissió de l’estat espanyol i de la Generalitat a les polítiques econòmiques de l’UE i a la postura tancada d’un règim en descomposició, acabi per consolidar-se com a factor permanent i determinant de la política catalana.

En resum, la postura de Comuns, EUiA i Comunistes.cat en sembla una resposta més pro-activa, realista i operativa que la dels abstencionistes.


Zero a l’esquerra

diumenge, 27 d’agost de 2017

PETITA NOTA (AMB POLÈMICA TEMPERADA) SOBRE EL “CENTRALISME” JACOBÍ.



Zero a l'esquerra


La cultura hegemònica dins del moviment independentista usa el concepte de jacobinisme com a sinònim de ferri centralisme i de violència i dictadura d’una minoria decidida sobre la majoria.

Aquest mite no es correspon pas ni gens ni mica amb la recerca historiogràfica moderna i honesta. A França, el centralisme, que ensorrava les seves arrels en la cultura política del despotisme il·lustrat propi dels Borbons, fou imposat després de Thermidor, precisament després de l’esclafament i de la il·legalització del jacobins. El centralisme s’accentuà durant el primer imperi. Es consolidà en l’etapa de la Restauració borbònica i posteriorment en el segon imperi. Se li donà un tint “democràtic” durant la tercera, la quarta i la cinquena repúbliques.

Al mite del centralisme jacobí se li afegeix la mentida de que el jacobinisme seria un estatisme exacerbat. Es tracta d’un ítem polèmic que serveix als interessos dels vells i dels nous liberalismeS i llibertarisme. Les fronteres antre ambdues cultures polítiques corrents és tènue. Tant tènue que el tràfec des de el llibertarisme al liberalisme és constant. Vegi’s per posar un exemple que no és anecdòtic, el cas de Daniel Cohn-Bendit. Un cas que és tota una categoria.

Així doncs aquest mantra del centralisme jacobí és, únicament, un ítem útil en la polèmica política, en un país on la ignorància popular en qüestió de història és oceànica. També ho és la ignorància dels membres de la nova casta política com de la vella. I per suposat la dels opinadors, tertulians i creadors de la opinió publicada, que no pública. Com tants ítems usats i abusats en aquest terreny és reductiu, incert i demagògic. O sigui, és mentida.

Per exemple, en el comble del ridícul es diu: “L’estat jacobí construït pel franquisme”. O es diu: “El jacobinisme de Rajoy” o “ d’Aznar” o “de Felipe González”. I qui ho fa no se sol posar vermell de vergonya pel fet de pronunciar estupideses d’aquest tamany. Ben al contrari les pronuncia o les escriu amb la fàtua autosuficiència de l’ignorant.

L’acceptació i l’ús per part de l’esquerra independentista d’aquesta falòrnia suposadament culta és una mostra d’incultura. I també de l’hegemonia cultural de la dreta dins d’aquest moviment. A determinats companys d’aquesta esquerra els convindria una mica més de modèstia i un mica més d’estudi. També els caldria entendre que una aliança amb la classe antagònica (possible o inclús necessària en determinades circumstàncies) sols es pot fer sobre la base d’una completa autonomia cultural. Sols es pot fer combatent en tot lloc i moment una lluita ideològica i cultural per a l’hegemonia. En cas contrari, si s’adopta acríticament el vocabulari que ens imposa l’hegemonia de la classe antagònica es corre el seriós perill de ser absorbits i usats per la classe antagònica i de, sense adonar-se acabant essent cooptats i transformats en el marc d’una revolució passiva. Es corre el perill de fer de mosques cotxeres.



Pel que fa a un molt determinat sector de l’esquerra no independentista, el seu ús i adopció de la falsa idea del “jacobinisme centralista” com a signe d’identitat propi i com a sinònim de democràcia i de republicanisme per part de l’esquerra anti-independentista, a tot allò que he dit més amunt sobre el companys independentistes, només afegeixo que la seva postura és francament contrària a les idees que Marx, Engels, Lenin o Gramsci sostenien sobre el jacobinisme. En un joc de miralls, amb l’esquerra independentista, aquesta visió del jacobinisme que suposen centralista i estatalista es una prova del seu combregar amb el nacionalisme d’estat i, allò que és més curiós amb un dels dogmes del nacionalisme del proto-estat català. Un indici de la seva supeditació a la classe antagònica. En cap cas l’adopció irreflexiva d’aquesta falòrnia anti-històrica i anti democràtica servirà per a combatre a favor de la unió lliure dels pobles i de l’internacionalisme. En aquest cas es corre el perill de fer de mosques colloneres.

Jo, pobre zero a l’esquerra llegeixo, observo i finalment concloc que mai la cultura política de les mosques cotxeres ni tampoc la de les mosques colloneres han servit per a combatre a favor de l’hegemonia de les classes subalternes.



dimecres, 1 de febrer de 2017

Sobre la concepció de la història de Croce i sobre posar l'arada davant dels bous

Avui, tot preparant una coseta que exposaré el proper dissabte a Madrid, consulto una carta escrita des de la presó el dia 2 de maig de 1932 escrita per Gramsci a la seva cunyada Tatiana. Hi trobo el següent pas:

"... Pot dir-se concretament que Croce, en la seva activitat històrico-política, posa l'accent, únicament en aquest moment que en política s'anomena d' "hegemonia", del consens, de la direcció cultural, per a distingir-lo del moment de la força, de la constricció, de la intervenció legislativa i estatal, o policial." (p. 236)

En la carta escrita set dies més tard dirà referint-se a l’obra de Croce titulada "Història d'Europa":

" Pot pensar-se una història d'Europa que s'iniciï el 1815, és a dir amb la Restauració? Si es pot escriure una història d'Europa com a bloc històric europeu, no es pot excloure la Revolució francesa i les guerres napoleòniques, que en son la premissa "econòmic-jurídica" del bloc històric europeu, el moment de la força i de la lluita. Croce pren el moment següent, aquell en que les forces desencadenades precedentment s'ha equilibrat, "catartitzat" per dir-ho així, i converteix aquest moment en un fet en sí i construeix el seu paradigma històric. Havia fet el mateix amb la seva "Història d'Itàlia"; al començar en 1870, oblidant el moment de la lluita, el moment econòmic, per a fer una apologia del pur moment ètic-polític, com si aquest hagués caigut del cel" (pp. 238-239).

***

A què ve això, ara i aquí?, dirà algú de vosaltres. Us ho explico:

Una part de l'esquerra segueix posant l'arada al davant dels bous. Construeix subjecte electoral ( que no polític) sense partir d'un subjecte social autònom.

Confon aquella activitat que ens deixen fer dins de la institució amb la POLÍTICA (així, amb majúscules).

Segueix sense voler comprendre que la veritable construcció política consisteix en contribuir a la construcció del subjecte social des de dins d'ell mateix. No tractant de representar-lo des de fora.

I no crec que la qüestió tingui solució a curt termini.

Sabadell, 1 de febrer de 2017